Les Figures

Tota disciplina comporta la utilització d’un llenguatge específic per a l’entesa entre membres. El llenguatge més comunament emprat és per mimetisme al que es fa servir en la tradició cultural popular per excel·lència de Catalunya, ara bé, no únicament donat que algunes formacions utilitzen terminologia pròpia del llenguatge d’execució d’exercicis gimnàstics.

L’activitat dels Falcons té com a finalitat realitzar figures humanes, i pot ser considerada una figura de Falcons qualsevol figura de 2 o més persones, estàtica o en moviment, sempre i quan aquesta impliqui un treball coordinat d’equilibri entre els membres que participen en la pròpia figura i aquestes compleixin amb els elements definitoris abans descrits.

Les figures de Falcons s’han de regir per donar prioritat a la pròpia estructura més que als elements extres que únicament serveixin per fer-la més visual. En cap cas poden incloure cap element aliè a la pròpia figura que comporti qualsevol tipus de perill als membres que la composen o que la vigilen, com poden ser pirotècnies, estructures, etc. Ara bé l’exhibició de banderes, o elements publicitaris o distintius, sempre s’ha de regir pel principi de no ofensa, i pel principi de preservació de la identitat col·lectiva. Per aquest motiu, en qualsevol manifestació pública de la disciplina, s’ha d’evitar qualsevol element extra que desprestigiï la pròpia disciplina. Entenent que quan una de les formacions participa en un acte privat pot utilitzar l’exhibició de banderes i elements aliens, sempre i quan aquests no alterin la solemnitat de la vestimenta definitòria.

La creativitat és un element indispensable en els Falcons i en la creació de les seves figures, d’aquí la gran diversitat de construccions que hi ha i no només en una formació, sinó que entre formacions la diversitat és encara més gran. La innovació és quelcom que és viu, es pot veure la creació de figures noves i la desaparició d’altres.

La gran diversitat de figures obliga a que la denominació de les mateixes sigui també un element creatiu, per això tradicionalment s’ha anomenat les figures de tres maneres: o bé descrivint la posició dels membres (per exemple; Piràmide Agenollats, Dos peus dalt, les “Munyeques” referint-se als canells, etc.); o bé fent un símil de la figura a un objecte (per exemple; els Calaixons, la Pira, les Espalmatòries, etc); o bé fent referència o bé portant el nom de la persona que l’ha creat (per exemple: el Capdil); o bé fent referència a dies assenyalats, festes especials o esdeveniments. Ara bé quan una colla incorpora una figura ideada per una altra, ha de mantenir el nom original i la forma de comptabilitzar-la, donat que la diversitat pot fer que la mateixa figura tingui diferents nomenclatures, com ha succeït. Per això treballarem per unificar els criteris de denominació de les figures, i parlar tots un llenguatge comú.

Ara bé, les figures poden adaptar-se o evolucionar, en aquest cas, una figura nova, no es regeix per aquests criteris, per tant aquesta tindrà una nova denominació, sempre i quan la variació de la figura originària sigui substancialment significativa.

Per evitar problemes de denominacions de figures la Federació de Colles de Falcons de Catalunya ha de disposar d’un catàleg de totes les figures actuals o que ja no es fan, a disposició i consulta, evitant així problemes de denominació, i millorant a l’homogeneïtzació i reconeixement de la disciplina. Això obliga que cada vegada que una colla ideï una figura nova, ho posi en coneixement de la federació per tal de poder-la incloure en el catàleg de registre.

Tot i que no és originari, l’acompanyament musical s’ha convertit en un element indispensable en l’execució de les figures. Aquest acompanyament musical hauria de ser prioritàriament de música tradicional catalana, donat que el ventall és prou gran i si s’escau, de música tradicional no catalana. Interpretada amb instruments tradicionals catalans, com poden ser la gralla, la tarota, la gralla baixa, el tabal, el flabiol, principalment; ara bé, sense tancar-se a la incorporació d’altres instruments, sempre respectant l’origen cultural tradicional i popular de la pròpia disciplina.

Aquest respecte per la tradició musical encara s’entén com a més imprescindible en els moments en què la imatge col·lectiva és més important que la individual, com poden ser les trobades, respectant el principi de preservació de la identitat col·lectiva. Igualment de recomanable és fer ús d’aquesta preservació en actuacions, en què la manifestació cultural és entesa com un element representatiu d’un territori. En cercaviles i esdeveniments privats, pot ser bon lloc, per fer ús d’aquelles músiques o acompanyaments menys tradicionals, donat que la diversitat de públic i la no tan rígida i estricta representació col·lectiva poden ajudar a una millor connexió amb el públic.

L’evolució i mimetisme amb d’altres manifestacions, ha estat l’origen que en algunes de les colles s’hagi incorporat el toc de salutació, quan el nen/a encarregat de coronar la figura ha arribat al seu punt àlgid, just abans que obri el seus braços en senyal de consecució de la figura i previ al desmuntatge de la mateixa. Però no és quelcom estès ni obligatori en totes les formacions.

Considerant que pot ésser un valor afegit alhora que el públic entengui quan la figura ha arribat a la seva culminació.